LA SÍNDROME DE LA CABANA

Fa uns dies llegia un fil a Twitter que reflectia a la perfecció les meves sensacions respecte a això que anomenen desescalada i, el que és encara pitjor, “nova normalitat”.

Angoixa. Sí, aquesta és possiblement la millor paraula per definir el meu estat emocional si penso a sortir al carrer. I no és que no tingui ganes de sortir i veure la meva família i amics. És senzillament que, malgrat que ara ja sabem més o menys com serà aquesta desescalada, no hi ha absolutament res que em transmeti una certa seguretat.

Portem més de mes i mig tancats i això ha ajudat a controlar els contagis. Però en cap cas significa que el bicho hagi marxat. Res d’això. Com si d’un Demogorgon es tractés, el bicho continua estant present encara que no el veiem.

Però si sóc sincera, no és el bicho el que més m’espanta. No tinc cap intenció de deixar que s’instal·li a viure en el meu organisme, però el que més angoixa em provoca no és això. El que em fa més por és pensar en com serà aquesta maleïda “nova normalitat”.

Un món sense abraçades ni petons, on no pots ni prendre’t un vi amb els amics sense que hi hagi un metre i mig de distància entre vosaltres. Un món on només es pot sortir un cop al dia i sense allunyar-te més d’un kilòmetre de casa teva. Un món on anar a sopar a un restaurant, arribat el moment, serà gairebé com un esport de risc i, a sobre, per un cop que hi vas, serà gairebé com estar de visita en una presó, separat de la resta de comensals per mampares que, en el millor dels casos, et permetran moure’t amb una certa fluïdesa. La distopia que tants cops hem vist al cinema, a l’abast de la nostra mà.

Angoixa, sí. I és que com més ho penso, menys ganes tinc de sortir. Deu ser que, de moment, m’he deslliurat del bicho, però no de la síndrome de la cabana.

Conchi Roque