EN PLENA PRIMAVERA

En plena primavera, els arbres comencen el brot, surten les primeres flors, comença el creixement dels fruits i, per tant, en un sentit futurista, s’entreveu o es preveu la collita de l’any.

Cada any esperem, sense esperar res concret, que arribi la primavera. Sembla que amb ella arriben els colors, les olors i tot allò bo que hem enyorat els mesos anteriors, però, hi ha alguna cosa més? La primavera és tot allò positiu que s’espera en els dies de futur immediat. Aquella escletxa d’esperança que potser en moments ens falta, aquella llum després de tot. Ens tornen les ganes d’estar viu, viu en el sentit més ampli, el de sentir, de patir, de fer, de gaudir, de viure… escletxa i llum que se’ns amplia en aquests moments, amb tota lluita.

Asseguda, amb una copa de vi de garnatxa a la mà dreta (sóc esquerrana per escriure però em serveixen les dues per prendre’m una bona copa de vi), visc de ple la primavera i, mirant el cel de mitja tarda, penso quina gran sort que tinc de ser aficionada al vi, que em permet viure dins la primavera cada instant de l’any!

Clara Dalmau

LA SÍNDROME DE LA CABANA

Fa uns dies llegia un fil a Twitter que reflectia a la perfecció les meves sensacions respecte a això que anomenen desescalada i, el que és encara pitjor, “nova normalitat”.

Angoixa. Sí, aquesta és possiblement la millor paraula per definir el meu estat emocional si penso a sortir al carrer. I no és que no tingui ganes de sortir i veure la meva família i amics. És senzillament que, malgrat que ara ja sabem més o menys com serà aquesta desescalada, no hi ha absolutament res que em transmeti una certa seguretat.

Portem més de mes i mig tancats i això ha ajudat a controlar els contagis. Però en cap cas significa que el bicho hagi marxat. Res d’això. Com si d’un Demogorgon es tractés, el bicho continua estant present encara que no el veiem.

Però si sóc sincera, no és el bicho el que més m’espanta. No tinc cap intenció de deixar que s’instal·li a viure en el meu organisme, però el que més angoixa em provoca no és això. El que em fa més por és pensar en com serà aquesta maleïda “nova normalitat”.

Un món sense abraçades ni petons, on no pots ni prendre’t un vi amb els amics sense que hi hagi un metre i mig de distància entre vosaltres. Un món on només es pot sortir un cop al dia i sense allunyar-te més d’un kilòmetre de casa teva. Un món on anar a sopar a un restaurant, arribat el moment, serà gairebé com un esport de risc i, a sobre, per un cop que hi vas, serà gairebé com estar de visita en una presó, separat de la resta de comensals per mampares que, en el millor dels casos, et permetran moure’t amb una certa fluïdesa. La distopia que tants cops hem vist al cinema, a l’abast de la nostra mà.

Angoixa, sí. I és que com més ho penso, menys ganes tinc de sortir. Deu ser que, de moment, m’he deslliurat del bicho, però no de la síndrome de la cabana.

Conchi Roque

L’AIRE FRESC

Amb ganes d’obrir les finestres. La necessitat d’aire fresc s’accentua. Sembla que l’única cosa bona d’aquests temps serà adonar-nos de la gran contaminació que generem, dia a dia, als nostres pobles i ciutats.

Aigües nítides a Venècia, aire pur a les grans capitals del país, platges netes a la costa, dofins que arriben gairebé a port, carrers tranquils, animals gaudint del seu territori en una aparent tranquil·litat … són només alguns exemples de tot el que no hem generat aquests dies de confinament.

Crec que els grans problemes ens han de servir per créixer, per millorar, per adonar-nos de tot allò que no fèiem bé abans. Aquesta crisi no ha vingut creada per l’home, però sí que és una crisi que requereix la reflexió sobre com vivim i com fem viure el planeta en el nostre “dia a dia” habitual.

La pregunta que molts ens fem és, com serà la “normalitat” després d’això? Serem capaços de mantenir, almenys una part de l’”allò positiu” que ens ha deixat la pandèmia?

Ens ajudarà a prendre consciència de la necessitat de cuidar el nostre entorn i entendre’l com a propi?

Esperem, per tots, per nosaltres i pels que puguin venir, que sí.

Clara Dalmau

I ELS SOMNIS, SOMNIS SÓN?

Una de les conseqüències d’aquesta vida suspesa que portem des de fa ja un mes és, segons els experts, les alteracions de la son. La incertesa, la falta de rutines i d’exercici, l’ansietat que provoca estar tancats… tots són factors que fan que la qualitat de la nostra son sigui pitjor aquests dies.

I jo em pregunta, i què hi ha d’aquelles altres alteracions de la son? Si els somnis són vides paral·leles, potser no preferim tots aquesta altra vida que ens proporcionen ara el somni?

Mentre somiem tornem a compartir riures i abraçades amb els amics, trepitgem els carrers, els camps i les platges, i gaudim com acostumàvem a fer-ho abans de veure’ns privats d’aquesta anhelada llibertat a la qual pràcticament no prestàvem atenció quan era confosa amb pura rutina.

Aquesta nit he somiat que recorria els carrers del poble. Pujava a la piscina i em reunia amb les amigues per compartir aquelles canyes llargues que tant ens agraden. Al despertar, no he pogut obviar la punxada de realitat. I, a sobre, fora plou.

No sé a vosaltres però, a mi, les alteracions de la son, més que una conseqüència d’aquesta crisi em semblen un salvavides. Anhelo el moment de ficar-me al llit per tornar a sentir-me lliure. Tornar a sentir l’aire, les carícies, les abraçades i els riures compartits. Per a mi, la son, més que veure’s alterat, s’ha omplert de vida.

Què és la vida? Una il·lusió; una ombra, una ficció, i el major bé és petit; que tota la vida és somni, i els somnis, ara, vida són.

Conchi Roque

 

TINC UNES DÈCIMES DE FEBRE

Mai m’havia pogut imaginar que una frase, aparentment sense més importància, podria angoixar-me tant. Era dilluns al matí. Havien passat poc més de 24 hores des de l’inici de l’Estat d’Alarma i fins aquell moment la meva màxima preocupació era com ens organitzàvem a l’oficina. Amb la febre, va arribar la tos i el malestar. I també el meu somriure forçat per dissimular el temor i les maleïdes recerques sobre símptomes i protocols aquí i allà.

Dimecres era jo la que tossia davant la pantalla de l’ordinador tot intentant no fer un gra massa. Malestar, dolor muscular, la sensació d’un cert ofec i la pèrdua de gust i olfacte es van sumar a la festa de les pors els dies posteriors.

Els camins de la por són recaragolats. És un paràsit que s’instal·la a viure en els racons més profunds d’un mateix. Et congela i t’escup moments d’angoixa.

A casa hem estat uns privilegiats. Fora, plou i fa un fred que congela. Els hospitals s’han convertit en trinxeres d’una guerra invisible. No em puc imaginar el dia a dia del personal sanitari. El desgast, l’estrès, la impotència… així que no és difícil arribar a la conclusió que hem tingut la gran fortuna de dues setmanes de simptomatologia més aviat lleu. Ens ha fet més mal la por i la incertesa que la febre o el malestar. Dues setmanes de confinament estricte, i amb un mínim de dues setmanes més pel davant. Continua ara la por pels grans, que viuen aquests dies grisos aïllats i amb neguit. Van néixer en una postguerra crua de la qual sovint no volen parlar. Ara viuen una que no saben explicar.

Els germans i la família, que sempre acaronen i protegeixen, ho han continuat fent aquests dies de confinament i malaltia, portant la compra fins a la porta de casa i mantenint-se a més de 2 metres quan obria la porta per recollir-la. En la distància, un “hola, com esteu?”. Un somriure sota la mascareta. Un capritx a la cistella que no havia demanat. I jo, unes ganes de posar-me a plorar com una nena en tancar la porta. El vertigen. La por. La maleïda por. Aquesta por que esborraríem amb llargues abraçades de la nostra tribu. Amb mirades còmplices entre la gent. Amb paraules que escalfen a cau d’orella. I que ara cultivem amb la promesa del que de ben segur tornarà a ser.

Són les 19h. És l’hora de la videoconferència. Som uns afortunats.

Sole G. Insua

RECUPERAR EL CONTACTE

Qui ens havia de dir que això d’estar aïllats ens uniria més que mai?

No sé si a vosaltres us ha passat però jo, des que estic confinada, he recuperat el contacte amb persones amb qui feia temps que no hi parlava. Deu ser fruit de l’avorriment, o del temps que tinc per pensar i en conseqüència, recordar-les: que estarà fent aquella amiga…? Saps què, li faig una videotrucada i sortim de dubtes! Si, si, videotrucada. Per què fer una trucada convencional, si a més li pots veure la cara? I encara millor, l’altra persona sempre te l’agafa. Meravellós!

Fins i tot parlo més amb els meus pares: cada dia a les 17h ens fem, efectivament, una videotrucada. I creieu-me que les nostres converses no acaben de tenir gaire substància, tampoc em passen tantes coses tancada a casa, però escolta’m, ens fem uns farts de riure. Així perquè sí.

I ara em sap greu, i fins i tot em sento malament perquè penso que, quan acabi aquesta quarantena, qui sap si seguiré parlant amb aquests amics que he recuperat. Parlaré cada dia amb els meus pares, encara que sigui per saludar-nos? O pel contrari, la rutina atrafegada se’m tornarà a engolir i me n’oblidaré.

No em mal interpreteu, em moro de ganes de tornar a la normalitat, però aquest aïllament m’ha fet pensar en tota la gent que anem descuidant pel camí perquè tenim altres coses a fer, no sé si millors o pitjors, però definitivament prioritàries pel que sembla.

Així que permeteu-me que em disculpi per avançat si, quan tot això passi, no ens tornem a trucar en mesos. Us asseguro que sempre us tinc al cap, només necessitava una mica de temps.

Sílvia Olmo

UN DIA QUALSEVOL

Llevar-se, rentar-se la cara, dutxar-se, vestir-se, preparar l’esmorzar, esmorzar (lògicament) i disposar-se a començar a treballar. Sembla l’inici d’un dia qualsevol. Avui però, aquesta rutina es fa sense pressa, som a casa i tindrem tot el dia per endavant.

“Mama aquí”- senyalant la falda mentre estic davant l’ordinador – em fa pensar que tot just comencem el dia i ell ja està avorrit. Necessita, com és normal, d’inputs continuats. Per sort, amb poc que preparis, sap jugar sol, s’espavila com pot i, en el fons, entén la situació. Potser més que nosaltres i tot.

Així, i després d’una reunió virtual, el lio  de feina sembla l’habitual.

Seguim, aviat serà migdia, abans però gastarem una mica d’energia (aquests dies no s’ha de reservar, ans el contrari), corrent amunt i avall (amb 5m lineals de passadís), atacs, crits i pessigolles caracteritzen l’estona. És hora de dinar, cuinem i dinem. Sort de la migdiada del petit per aprofitar i avançar feina. Quan es desperti, organitzats per poder treballar almenys una mica més, repetirem jocs, pintarem, ballarem, saltarem i mirarem el cel, si passa un avió.

S’ha fet l’hora de sopar, una estona de Netflix i fins demà. Aparentment, la rutina d’un dia qualsevol.

Clara Dalmau

CONCERTS A PORTA TANCADA

Crec que puc dir que aquests dies estic “anant” a concerts per sobre de les meves possibilitats. Els he vist davant l’ordinador, al sofà amb la tablet, a la terrassa amb el mòbil… Tots aquests concerts i actuacions improvisades estan sent un gran entreteniment aquests dies.

El millor de tot és poder-ho compartir amb amics. Quedes amb ells, us truqueu i celebreu la màgia del moment. Però quan comença el concert, oops, sorpresa, la vostra gran idea de veure el concert junts sembla que no ho és tant.

Heu provat de fer-ho? És un drama: tu cantes i l’altre va dues estrofes enrere, se sent el concert per totes bandes, s’acobla… Finalment decidiu que ho sentireu només a través d’un dels ordinadors. Tu apuges el volum a tope i l’altre el baixa. Genial, ja ho teniu!

Ara sentiu el concert, fantàstic (sobretot si el que ha apujat el volum ets tu) però llavors la teva amiga et comença a parlar i, és clar, no sents res. Veus que mou la boca i no saps si canta o parla. Abaixes el volum, ‘Deies alguna cosa? –No, cantava’. Ok, seguim!

Següent cançó. De cop, torna a moure la boca. Ara penses que està cantant però no, veus que comença a gesticular perquè li facis cas. Abaixes el volum ‘Dius alguna cosa? –Sí, que m’encanta aquesta cançó!’. Ok, seguim!

I així fins que la teva amiga, en un gest de solidaritat cap a tu que t’estan a punt de petar els timpans et torna a fer gestos. Abaixes el volum de nou i et diu ‘Brindem?’. Totes dues aixequeu les copes de vi, brindeu, feu un glop i, amb un gest de comprensió mútua, pareu la videotrucada per continuar gaudint del concert a soles, a porta tancada.

Conchi Roque

CANVI

L’últim dia que vam ser a l’oficina sospitàvem que estava a punt de començar quelcom incert. Cap de nosaltres ho va verbalitzar, però el temor es podia gairebé tocar. He tingut aquesta sensació altres cops a la vida. En poques hores tens la seguretat que les coses han canviat definitivament i que és un viatge sense tornada.

Aquell divendres algunes ja s’havien hagut de quedar a casa per precaució. Altres van sortir corrent pel temor que hi hagués problema en les comunicacions. Algunes llums ja estaven tancades.

Marxava, capficada en una espiral de pensaments negatius quan una companya (amiga) em va demanar si no em venia de gust dinar allà amb elles dos i petar la xerrada una estona. No és que em vingués de gust, és que necessitava una dosis ingent d’afecte, de confiança i, sobretot, de frivolitat. Sospito que elles tenien ganes d’arribar a casa seva. Tot i així van optar per quedar-s’hi i va ser la seva manera de sostenir-me la mà. Crec que em tremolaven una mica les cames i que les meves passes devien sonar estranyes recorrent el passadís. Vam encarregar menjar japonès i vam obrir 2 o 3 vins que teníem pendents de tastar. Vam riure. En algun moment, s’escapaven els nervis, i en algun altre, es feia un silenci incòmode. Un nou estirabot i tornàvem a riure.

No teníem cap certesa d’allò que estava per arribar. Molt soroll fora i vertigen dins. Sospitàvem que seria difícil i no estàvem equivocades. Han vingut dies d’escriure textos que no hagués volgut llegir mai. De prendre decisions difícils. De solidaritzar-nos i ajudar. De preocupar-nos i preparar-nos. De recordar que les fonts són la clau de la veracitat d’una informació.

La perspectiva del temps és quelcom capritxós. Aquests dies el rellotge avança més poc a poc i sembla que aquell àpat improvisat queda ja lluny. Consciència de vulnerabilitat absoluta. Tanmateix, des del dia 1 d’aquest confinament, tanco els punys i els ulls per aferrar-me a la companyonia, a l’escalfor i a l’amistat del moment, com qui intenta que un grapat de sorra no se li escorri entre els dits.

Cada matí, l’equip es connecta per videoconferència. Podríem fer-ho per correu electrònic, podríem telefonar-nos, però necessitem veure’ns per tenir la certesa que tot està bé, per sostenir-nos la mà novament. Repassem tots els projectes i així repassem que clients i amics estan bé també.

Tinc la convicció que això que està passant ho canviarà tot, perquè ens canviarà a nosaltres i la nostra mirada. Però… he dit ja que crec que els canvis són positius?

Sole G. Insua