NERVIS PRE VACANCES

En ple mes d’agost, amb la meitat del país de vacances, seguir treballant té els seus pros i contres. Pros: Barcelona està molt més tranquil·la, el telèfon no sona tant, la gent (en general) viu més pausada… Contres: la calor i les xarxes socials.

Si pensàveu que aquest any ens lliuraríem de les fotos de peus a la platja, o fetes des de dins d’una càmping van enmig d’un camp amb el hashtag #bondia… no podíeu estar més equivocats! Penseu-hi, la gent ha estat tancada molt de temps, i ara que per fi poden sortir una mica, la necessitat de que tothom sàpiga que tens una vida és encara més forta.

Sigui com sigui, entre les vacances dels altres i les meves (que encara han d’arribar) visc en un estat permanent de nervis pre vacances. M’ha passat tota la vida. Quan s’apropen, entro en una estat mental d’eufòria, tant si el pla és viatjar a l’altre punta del món com si simplement em disposo a passar-me el dies estirada al sofà, a la piscina o a la platja. I això, cap virus i cap pandèmia no m’ho podrà treure.

Silvia Olmo

L’ANY DE LES COSES QUE NO FAREM

2020 va començar com un any més. Com sempre, els plans per als propers dotze mesos començaven a acumular-se i només desitjàvem que arribessin aviat. Som així. Estem acostumats a omplir les nostres agendes fins que no quedi cap forat i ens encanta programar-nos viatges, concerts, sortides amb amics i, en general, tot el que ens faci feliços i ens ajudi a oblidar de tant en tant la rutina diària. Il·lusos! No sabíem el que ens deparava el destí.

Ara que ha passat més de la meitat de l’any, podem ben assegurar que serà l’any de les coses que no hem fet, de les que no farem. És l’any de les coses que guardarem a un calaix desitjant que el 2021 ens doni una treva. I, no ens enganyem, viure amb el peu posat al fre no resulta del tot senzill i a vegades volem tornar a accelerar. En definitiva, tornar a la vida d’abans. Fins que recordem que és moment de ser responsables, de cuidar-nos per poder tornar algun dia a la normalitat com la coneixíem abans, si és possible…

Però també és l’any de gaudir de les coses petites, de valorar el que tenim a casa sense necessitat de viatjar a l’altra punta del món. Està clar que és un any diferent i la incertesa dels propers mesos ens manté a l’aguait constantment, però és un bon moment també per dedicar-se temps a un mateix i valorar el que ens envolta, que a vegades donem per fet sense ser conscients de la importància que tenen realment per a nosaltres.

Cristina Izquierdo

EN PLENA PRIMAVERA

En plena primavera, els arbres comencen el brot, surten les primeres flors, comença el creixement dels fruits i, per tant, en un sentit futurista, s’entreveu o es preveu la collita de l’any.

Cada any esperem, sense esperar res concret, que arribi la primavera. Sembla que amb ella arriben els colors, les olors i tot allò bo que hem enyorat els mesos anteriors, però, hi ha alguna cosa més? La primavera és tot allò positiu que s’espera en els dies de futur immediat. Aquella escletxa d’esperança que potser en moments ens falta, aquella llum després de tot. Ens tornen les ganes d’estar viu, viu en el sentit més ampli, el de sentir, de patir, de fer, de gaudir, de viure… escletxa i llum que se’ns amplia en aquests moments, amb tota lluita.

Asseguda, amb una copa de vi de garnatxa a la mà dreta (sóc esquerrana per escriure però em serveixen les dues per prendre’m una bona copa de vi), visc de ple la primavera i, mirant el cel de mitja tarda, penso quina gran sort que tinc de ser aficionada al vi, que em permet viure dins la primavera cada instant de l’any!

Clara Dalmau

LA SÍNDROME DE LA CABANA

Fa uns dies llegia un fil a Twitter que reflectia a la perfecció les meves sensacions respecte a això que anomenen desescalada i, el que és encara pitjor, “nova normalitat”.

Angoixa. Sí, aquesta és possiblement la millor paraula per definir el meu estat emocional si penso a sortir al carrer. I no és que no tingui ganes de sortir i veure la meva família i amics. És senzillament que, malgrat que ara ja sabem més o menys com serà aquesta desescalada, no hi ha absolutament res que em transmeti una certa seguretat.

Portem més de mes i mig tancats i això ha ajudat a controlar els contagis. Però en cap cas significa que el bicho hagi marxat. Res d’això. Com si d’un Demogorgon es tractés, el bicho continua estant present encara que no el veiem.

Però si sóc sincera, no és el bicho el que més m’espanta. No tinc cap intenció de deixar que s’instal·li a viure en el meu organisme, però el que més angoixa em provoca no és això. El que em fa més por és pensar en com serà aquesta maleïda “nova normalitat”.

Un món sense abraçades ni petons, on no pots ni prendre’t un vi amb els amics sense que hi hagi un metre i mig de distància entre vosaltres. Un món on només es pot sortir un cop al dia i sense allunyar-te més d’un kilòmetre de casa teva. Un món on anar a sopar a un restaurant, arribat el moment, serà gairebé com un esport de risc i, a sobre, per un cop que hi vas, serà gairebé com estar de visita en una presó, separat de la resta de comensals per mampares que, en el millor dels casos, et permetran moure’t amb una certa fluïdesa. La distopia que tants cops hem vist al cinema, a l’abast de la nostra mà.

Angoixa, sí. I és que com més ho penso, menys ganes tinc de sortir. Deu ser que, de moment, m’he deslliurat del bicho, però no de la síndrome de la cabana.

Conchi Roque

L’AIRE FRESC

Amb ganes d’obrir les finestres. La necessitat d’aire fresc s’accentua. Sembla que l’única cosa bona d’aquests temps serà adonar-nos de la gran contaminació que generem, dia a dia, als nostres pobles i ciutats.

Aigües nítides a Venècia, aire pur a les grans capitals del país, platges netes a la costa, dofins que arriben gairebé a port, carrers tranquils, animals gaudint del seu territori en una aparent tranquil·litat … són només alguns exemples de tot el que no hem generat aquests dies de confinament.

Crec que els grans problemes ens han de servir per créixer, per millorar, per adonar-nos de tot allò que no fèiem bé abans. Aquesta crisi no ha vingut creada per l’home, però sí que és una crisi que requereix la reflexió sobre com vivim i com fem viure el planeta en el nostre “dia a dia” habitual.

La pregunta que molts ens fem és, com serà la “normalitat” després d’això? Serem capaços de mantenir, almenys una part de l’”allò positiu” que ens ha deixat la pandèmia?

Ens ajudarà a prendre consciència de la necessitat de cuidar el nostre entorn i entendre’l com a propi?

Esperem, per tots, per nosaltres i pels que puguin venir, que sí.

Clara Dalmau

I ELS SOMNIS, SOMNIS SÓN?

Una de les conseqüències d’aquesta vida suspesa que portem des de fa ja un mes és, segons els experts, les alteracions de la son. La incertesa, la falta de rutines i d’exercici, l’ansietat que provoca estar tancats… tots són factors que fan que la qualitat de la nostra son sigui pitjor aquests dies.

I jo em pregunta, i què hi ha d’aquelles altres alteracions de la son? Si els somnis són vides paral·leles, potser no preferim tots aquesta altra vida que ens proporcionen ara el somni?

Mentre somiem tornem a compartir riures i abraçades amb els amics, trepitgem els carrers, els camps i les platges, i gaudim com acostumàvem a fer-ho abans de veure’ns privats d’aquesta anhelada llibertat a la qual pràcticament no prestàvem atenció quan era confosa amb pura rutina.

Aquesta nit he somiat que recorria els carrers del poble. Pujava a la piscina i em reunia amb les amigues per compartir aquelles canyes llargues que tant ens agraden. Al despertar, no he pogut obviar la punxada de realitat. I, a sobre, fora plou.

No sé a vosaltres però, a mi, les alteracions de la son, més que una conseqüència d’aquesta crisi em semblen un salvavides. Anhelo el moment de ficar-me al llit per tornar a sentir-me lliure. Tornar a sentir l’aire, les carícies, les abraçades i els riures compartits. Per a mi, la son, més que veure’s alterat, s’ha omplert de vida.

Què és la vida? Una il·lusió; una ombra, una ficció, i el major bé és petit; que tota la vida és somni, i els somnis, ara, vida són.

Conchi Roque

 

TINC UNES DÈCIMES DE FEBRE

Mai m’havia pogut imaginar que una frase, aparentment sense més importància, podria angoixar-me tant. Era dilluns al matí. Havien passat poc més de 24 hores des de l’inici de l’Estat d’Alarma i fins aquell moment la meva màxima preocupació era com ens organitzàvem a l’oficina. Amb la febre, va arribar la tos i el malestar. I també el meu somriure forçat per dissimular el temor i les maleïdes recerques sobre símptomes i protocols aquí i allà.

Dimecres era jo la que tossia davant la pantalla de l’ordinador tot intentant no fer un gra massa. Malestar, dolor muscular, la sensació d’un cert ofec i la pèrdua de gust i olfacte es van sumar a la festa de les pors els dies posteriors.

Els camins de la por són recaragolats. És un paràsit que s’instal·la a viure en els racons més profunds d’un mateix. Et congela i t’escup moments d’angoixa.

A casa hem estat uns privilegiats. Fora, plou i fa un fred que congela. Els hospitals s’han convertit en trinxeres d’una guerra invisible. No em puc imaginar el dia a dia del personal sanitari. El desgast, l’estrès, la impotència… així que no és difícil arribar a la conclusió que hem tingut la gran fortuna de dues setmanes de simptomatologia més aviat lleu. Ens ha fet més mal la por i la incertesa que la febre o el malestar. Dues setmanes de confinament estricte, i amb un mínim de dues setmanes més pel davant. Continua ara la por pels grans, que viuen aquests dies grisos aïllats i amb neguit. Van néixer en una postguerra crua de la qual sovint no volen parlar. Ara viuen una que no saben explicar.

Els germans i la família, que sempre acaronen i protegeixen, ho han continuat fent aquests dies de confinament i malaltia, portant la compra fins a la porta de casa i mantenint-se a més de 2 metres quan obria la porta per recollir-la. En la distància, un “hola, com esteu?”. Un somriure sota la mascareta. Un capritx a la cistella que no havia demanat. I jo, unes ganes de posar-me a plorar com una nena en tancar la porta. El vertigen. La por. La maleïda por. Aquesta por que esborraríem amb llargues abraçades de la nostra tribu. Amb mirades còmplices entre la gent. Amb paraules que escalfen a cau d’orella. I que ara cultivem amb la promesa del que de ben segur tornarà a ser.

Són les 19h. És l’hora de la videoconferència. Som uns afortunats.

Sole G. Insua

RECUPERAR EL CONTACTE

Qui ens havia de dir que això d’estar aïllats ens uniria més que mai?

No sé si a vosaltres us ha passat però jo, des que estic confinada, he recuperat el contacte amb persones amb qui feia temps que no hi parlava. Deu ser fruit de l’avorriment, o del temps que tinc per pensar i en conseqüència, recordar-les: que estarà fent aquella amiga…? Saps què, li faig una videotrucada i sortim de dubtes! Si, si, videotrucada. Per què fer una trucada convencional, si a més li pots veure la cara? I encara millor, l’altra persona sempre te l’agafa. Meravellós!

Fins i tot parlo més amb els meus pares: cada dia a les 17h ens fem, efectivament, una videotrucada. I creieu-me que les nostres converses no acaben de tenir gaire substància, tampoc em passen tantes coses tancada a casa, però escolta’m, ens fem uns farts de riure. Així perquè sí.

I ara em sap greu, i fins i tot em sento malament perquè penso que, quan acabi aquesta quarantena, qui sap si seguiré parlant amb aquests amics que he recuperat. Parlaré cada dia amb els meus pares, encara que sigui per saludar-nos? O pel contrari, la rutina atrafegada se’m tornarà a engolir i me n’oblidaré.

No em mal interpreteu, em moro de ganes de tornar a la normalitat, però aquest aïllament m’ha fet pensar en tota la gent que anem descuidant pel camí perquè tenim altres coses a fer, no sé si millors o pitjors, però definitivament prioritàries pel que sembla.

Així que permeteu-me que em disculpi per avançat si, quan tot això passi, no ens tornem a trucar en mesos. Us asseguro que sempre us tinc al cap, només necessitava una mica de temps.

Sílvia Olmo

UN DIA QUALSEVOL

Llevar-se, rentar-se la cara, dutxar-se, vestir-se, preparar l’esmorzar, esmorzar (lògicament) i disposar-se a començar a treballar. Sembla l’inici d’un dia qualsevol. Avui però, aquesta rutina es fa sense pressa, som a casa i tindrem tot el dia per endavant.

“Mama aquí”- senyalant la falda mentre estic davant l’ordinador – em fa pensar que tot just comencem el dia i ell ja està avorrit. Necessita, com és normal, d’inputs continuats. Per sort, amb poc que preparis, sap jugar sol, s’espavila com pot i, en el fons, entén la situació. Potser més que nosaltres i tot.

Així, i després d’una reunió virtual, el lio  de feina sembla l’habitual.

Seguim, aviat serà migdia, abans però gastarem una mica d’energia (aquests dies no s’ha de reservar, ans el contrari), corrent amunt i avall (amb 5m lineals de passadís), atacs, crits i pessigolles caracteritzen l’estona. És hora de dinar, cuinem i dinem. Sort de la migdiada del petit per aprofitar i avançar feina. Quan es desperti, organitzats per poder treballar almenys una mica més, repetirem jocs, pintarem, ballarem, saltarem i mirarem el cel, si passa un avió.

S’ha fet l’hora de sopar, una estona de Netflix i fins demà. Aparentment, la rutina d’un dia qualsevol.

Clara Dalmau