TINC UNES DÈCIMES DE FEBRE

Mai m’havia pogut imaginar que una frase, aparentment sense més importància, podria angoixar-me tant. Era dilluns al matí. Havien passat poc més de 24 hores des de l’inici de l’Estat d’Alarma i fins aquell moment la meva màxima preocupació era com ens organitzàvem a l’oficina. Amb la febre, va arribar la tos i el malestar. I també el meu somriure forçat per dissimular el temor i les maleïdes recerques sobre símptomes i protocols aquí i allà.

Dimecres era jo la que tossia davant la pantalla de l’ordinador tot intentant no fer un gra massa. Malestar, dolor muscular, la sensació d’un cert ofec i la pèrdua de gust i olfacte es van sumar a la festa de les pors els dies posteriors.

Els camins de la por són recaragolats. És un paràsit que s’instal·la a viure en els racons més profunds d’un mateix. Et congela i t’escup moments d’angoixa.

A casa hem estat uns privilegiats. Fora, plou i fa un fred que congela. Els hospitals s’han convertit en trinxeres d’una guerra invisible. No em puc imaginar el dia a dia del personal sanitari. El desgast, l’estrès, la impotència… així que no és difícil arribar a la conclusió que hem tingut la gran fortuna de dues setmanes de simptomatologia més aviat lleu. Ens ha fet més mal la por i la incertesa que la febre o el malestar. Dues setmanes de confinament estricte, i amb un mínim de dues setmanes més pel davant. Continua ara la por pels grans, que viuen aquests dies grisos aïllats i amb neguit. Van néixer en una postguerra crua de la qual sovint no volen parlar. Ara viuen una que no saben explicar.

Els germans i la família, que sempre acaronen i protegeixen, ho han continuat fent aquests dies de confinament i malaltia, portant la compra fins a la porta de casa i mantenint-se a més de 2 metres quan obria la porta per recollir-la. En la distància, un “hola, com esteu?”. Un somriure sota la mascareta. Un capritx a la cistella que no havia demanat. I jo, unes ganes de posar-me a plorar com una nena en tancar la porta. El vertigen. La por. La maleïda por. Aquesta por que esborraríem amb llargues abraçades de la nostra tribu. Amb mirades còmplices entre la gent. Amb paraules que escalfen a cau d’orella. I que ara cultivem amb la promesa del que de ben segur tornarà a ser.

Són les 19h. És l’hora de la videoconferència. Som uns afortunats.

Sole G. Insua