CANVI

CANVI

L’últim dia que vam ser a l’oficina sospitàvem que estava a punt de començar quelcom incert. Cap de nosaltres ho va verbalitzar, però el temor es podia gairebé tocar. He tingut aquesta sensació altres cops a la vida. En poques hores tens la seguretat que les coses han canviat definitivament i que és un viatge sense tornada.

Aquell divendres algunes ja s’havien hagut de quedar a casa per precaució. Altres van sortir corrent pel temor que hi hagués problema en les comunicacions. Algunes llums ja estaven tancades.

Marxava, capficada en una espiral de pensaments negatius quan una companya (amiga) em va demanar si no em venia de gust dinar allà amb elles dos i petar la xerrada una estona. No és que em vingués de gust, és que necessitava una dosis ingent d’afecte, de confiança i, sobretot, de frivolitat. Sospito que elles tenien ganes d’arribar a casa seva. Tot i així van optar per quedar-s’hi i va ser la seva manera de sostenir-me la mà. Crec que em tremolaven una mica les cames i que les meves passes devien sonar estranyes recorrent el passadís. Vam encarregar menjar japonès i vam obrir 2 o 3 vins que teníem pendents de tastar. Vam riure. En algun moment, s’escapaven els nervis, i en algun altre, es feia un silenci incòmode. Un nou estirabot i tornàvem a riure.

No teníem cap certesa d’allò que estava per arribar. Molt soroll fora i vertigen dins. Sospitàvem que seria difícil i no estàvem equivocades. Han vingut dies d’escriure textos que no hagués volgut llegir mai. De prendre decisions difícils. De solidaritzar-nos i ajudar. De preocupar-nos i preparar-nos. De recordar que les fonts són la clau de la veracitat d’una informació.

La perspectiva del temps és quelcom capritxós. Aquests dies el rellotge avança més poc a poc i sembla que aquell àpat improvisat queda ja lluny. Consciència de vulnerabilitat absoluta. Tanmateix, des del dia 1 d’aquest confinament, tanco els punys i els ulls per aferrar-me a la companyonia, a l’escalfor i a l’amistat del moment, com qui intenta que un grapat de sorra no se li escorri entre els dits.

Cada matí, l’equip es connecta per videoconferència. Podríem fer-ho per correu electrònic, podríem telefonar-nos, però necessitem veure’ns per tenir la certesa que tot està bé, per sostenir-nos la mà novament. Repassem tots els projectes i així repassem que clients i amics estan bé també.

Tinc la convicció que això que està passant ho canviarà tot, perquè ens canviarà a nosaltres i la nostra mirada. Però… he dit ja que crec que els canvis són positius?

Sole G. Insua